Arrels

«Això no ho aconseguirem mai més.» Va ser la frase més repetida el 17 de novembre del 2003 a l’aeroport de Buenos Aires. Havien passat poc més de vint-i-quatre hores i encara no s’ho podien creure. Eren vint-i-tres olotines que tornaven de l’altra punta del món amb una medalla de bronze penjada al coll. Per primera vegada havien pujat al podi d’un mundial i poc es podien imaginar que setze anys després arribarien a fer col·lecció de tots els títols que haurien guanyat. Sense saber-ho, aquell dia es van començar a enlairar. El Club Patinatge Artístic Olot, desconegut fins aleshores, es va convertir en un avió imparable que es va instal·lar als núvols i ja no va aterrar mai més.

Si algú va poder dormir en les dotze hores que va durar el vol regular fins a Madrid, l’escala prèvia abans d’arribar a Barcelona, segur que encara va somiar amb aquell pavelló. «Les nostres cames tremolaven igual que tot el recinte», recorda Gemma Jou, una de les patinadores que va patir i gaudir a parts iguals amb l’experiència al Luna Park. Aquest estadi cobert de la capital de l’Argentina, declarat Monument Històric Nacional, havia vist triomfar la Iugoslàvia dels Petrovic, Kukoc, Divac i companyia en el mundial de bàsquet del 1990 i, una dècada després, va veure néixer la llegenda del CPA Olot. Sense cistelles a la pista, però amb els mateixos deu mil espectadors a la graderia. «Estava ple, era una olla de pressió, i nosaltres no érem res enmig de tot allò. Érem quatre xitxarel·los vestits de blanc que portàvem el nom d’Olot i la gent ens preguntava d’on havíem sortit», explica Anna Quintana. Com tot el grup, l’actual capitana, ara forjada en mil batalles, tot just començava: «Estàvem descol·locades. Era el nostre primer mundial i havíem anat a caure en un dels països on el patinatge es viu més intensament. A l’Argentina, és un esport reconegut i molt valorat.»

La graderia estava completament a les fosques. No s’hi veia res, cap espectador, però que no hi cabia ni una agulla es palpava amb la resta dels sentits. Els focus tenien feina a il·luminar la pista, farcida de patinadores que ballaven al ritme d’una música èpica que sonava amb molta força. Eren més d’un centenar i van acabar dibuixant uns patins gegants que, aleshores sí, van deixar l’eufòria del públic a la vista. L’ambient impressionava des de la cerimònia inaugural. «Una experiència com la del Luna Park no s’ha repetit mai més», afirma amb contundència l’aleshores president del CPA Olot, Miquel Casas. Se’n sent orgullós i, en gran part, responsable: «Molts pares estaven en contra de viatjar a l’Argentina. Vam tenir un debat fins a un cert punt lleig i vaig haver de donar un cop sobre la taula. “Els que vulguin venir, que vinguin, i els que no, que pleguin del club”, els vaig dir. Jo tenia molt clar que hi havíem d’anar, que érem campions d’Europa i que ens ho havíem guanyat.»

Els va acabar convencent, però no va ser fàcil. El 2003, el club estava tocat i gairebé enfonsat. Penjava d’un fil. «Hi havia mil cinc-cents o dos mil euros a la caixa», recorda. «Dos anys abans, vam estar a punt de tancar. Només teníem cinquanta-dues nenes; se n’apuntava una i en marxaven quatre. Vam passar papers a les escoles i vam començar a fer el festival de Festes del Tura. A partir d’aquell moment, ja no vam parar de créixer: l’any següent, érem setanta, i l’altre, cent vint.» Va esclatar el boom del patinatge. «També va sortir la idea de fer una barraca per festes. Vaig avisar que no seria divertit i que s’hauria de treballar molt, i vaig posar unes normes molt clares. Sobretot havíem de controlar que ningú regalés begudes», explica Casas. Tothom ho va complir i la iniciativa va esdevenir una gran font d’ingressos. Juntament amb els beneficis dels festivals i d’una venda de números, i amb la col·laboració d’alguna empresa —Espuña els va llogar dos autocars a Buenos Aires que no eren precisament barats—, el CPA Olot va poder pagar el viatge de la seva vida. «I al final», puntualitza, «van ser molts els pares que s’hi van apuntar, cap a una setantena!»

Per a una colla de patinadores, i per a algun directiu també, aquell era el primer cop que pujaven a un avió. El vol d’anada es va fer més llarg que el de tornada. Casas assegura que sentien «por, basarda i angoixa», però no tant pel simple fet de volar com pel lloc cap a on volaven. «Era una època de pobresa, de robatoris… Només feia dos anys del Corralito i no era el millor moment per anar-hi», admet. La crisi argentina havia explotat el 2001 i el president Fernando de la Rúa havia dimitit enmig de fortes protestes al carrer per la restricció de la lliure disposició de diners als bancs. El país va arribar a tenir cinc presidents en onze dies, va lamentar morts i ferits i el 2003 encara notava els efectes de la inestabilitat. Per això, el cap de l’expedició olotina assegura que durant tot el viatge van anar «molt junts» i que es va viure «un ambient de club irrepetible».

La unió també es va traslladar a la pista. Els nervis, la por i la inseguretat que van intentar apoderar-se de les patinadores van haver de cedir davant la il·lusió d’un grup inexpert però famolenc. «Va ser molt bèstia, un supertriomf», assenyala Anna Quintana. «Recordo que ens semblava que estàvem dins d’una bombolla. En el moment que havíem de fer l’escalfament, ens vam tancar en una petita habitació que semblava una aula d’una escola i cada cop que es deien puntuacions per megafonia cridàvem ben fort per no sentir-les. Vam sortir a la pista darrere dels argentins, gairebé no ens vam adonar ni que ens cridaven i, al final, vam acabar el campionat amb una medalla. Qui s’esperava que ho poguéssim aconseguir? Ara sembla que estigui tot fet i a l’Argentina era al revés: tot era nou i ho vivíem amb molta innocència.»

En aquell moment, una medalla de bronze encara no era considerada una derrota i el club ho va celebrar com si fos d’or. «Estàvem eufòrics, vam arribar a casa i tothom ens va felicitar, ens van fer una gran rebuda, però l’endemà ja no se’n recordava ningú. És més, ja havíem d’anar al pavelló a preparar el ball de l’any següent!», recorda Miquel Casas. Això sempre ha estat així. Quan s’acaba un mundial, s’accelera la planificació de la temporada que ve, però ara la dolça ressaca potser dura una mica més. Una diferència important és que aleshores no hi havia cap mena d’expectació mediàtica. Els grups de xou ni tan sols interessaven a la federació. «Érem l’ànec lleig», apunta l’expresident. La repercussió de la fita va ser ínfima, però, com a mínim, l’Ajuntament d’Olot va rebre el club a la sala de sessions i les patinadores van fer les primeres firmes al llibre de la ciutat. «Per a nosaltres, tot el que va anar venint va ser una passada. És que era un somni que ni havíem tingut. Si ens ho haguessin dit el primer dia, ens hauríem posat a riure», remarca Gemma Jou. Casas encara va més enllà: «Era inimaginable. La prova és que quan vam anar a l’europeu de Bolonya, el 2001, i vam veure com actuaven les italianes, vam pensar que no arribaríem mai a fer el que feien elles, que sempre estaríem dos o tres graons per sota.» Només dos anys després, ja les havien superat.

L’èxit es va començar a sembrar molt abans. La llavor va ser un fitxatge, una de les poques excepcions de la història del CPA Olot: el de Ricard Planiol (Santa Coloma de Farners, 1969). Com si ell ja ho olorés, el coreògraf del club va posar Arrels al ball que el 2003 va ser campió d’Europa a Nantes i tercer del món a Buenos Aires. No hauria pogut ser més encertat. Arrels va fer honor al seu nom i va fixar el CPA Olot a l’elit.

«Vam tenir la idea de fer córrer la veu que havia vingut una entrenadora de fora a muntar-nos la coreografia. No recordo si s’havia de dir Eva o què, però la intenció era no dir que l’havia feta jo.» Qui ho revela és ara el coreògraf de grups de xou més reconegut del món. Hi va haver un dia que es va plantejar d’amagar el seu nom. Hi va haver un dia que li va semblar lògic pensar que la seva firma restava més que no pas sumava. Tot té una explicació: «Havia fet Lligams (2001) i Eclipsi (2002) i m’havien dit que s’assemblaven més a balls de precisió [una altra disciplina de patinatge]. Jo m’havia copiat molt del sincronitzat de gel, que té un punt de precisió, i tenia aquest clixé. Amb Arrels havia de canviar.» Al final, es va treure del cap allò de fer veure que una tal Eva havia fet la seva feina, va afrontar el repte de cara i el va complir. «Vaig trencar amb tot el que havia fet abans. Totes les construccions, totes les formacions, les maneres d’agafar-se… Tot va ser diferent, molt més espectacular. A nivell d’attrezzo, vaig començar a treure elements que no havíem tret mai, i em va sortir un treball més original, més propi del xou que de la precisió», rememora Planiol. Aquella coreografia va deixar el món del patinatge «bocabadat», segons Miquel Casas: «Ja era diferent de totes les altres. Recordo que vam dir que semblava impossible de superar, però després això ho hem anat repetint cada any fins al dia d’avui.» És ben bé així. Cada mes de gener, una incertesa es remou a la panxa d’aquells que esperen amb ànsia conèixer el nou ball. I no sol fallar mai: la convicció que és millor que l’anterior s’acaba imposant.

Mentre pares, familiars, aficionats i encuriosits omplen la graderia del pavelló per presenciar la presentació de la temporada, com si fos la première d’una gran pel·lícula, algú es mossega les ungles a peu de pista. Ho sol fer sola per pair-ho a la seva manera. Si Ricard Planiol és el guionista de l’obra, ella és la directora de la funció, l’encarregada de donar les ordres tècniques perquè tot funcioni. I odia aquell dia, perquè mai com aquell dia sent que ho té tot tan descontrolat. «No domines res. Es passa malament perquè vols que el tema, la música, el vestuari i tot el que ensenyes per primera vegada estigui a l’altura del que la gent espera, però saps que tot s’aguanta amb pinces: que el ball encara no tindrà gens de força ni de velocitat, que no agafarà espai… La presentació serveix per olorar el que passarà i és on pateixo més nervis de tota la temporada.»

Parla l’entrenadora, Ester Fàbrega. Una apassionada del patinatge sense la qual seria impossible explicar la història del CPA Olot. Sobretot, perquè, indirectament, és responsable dels seus inicis: «La meva mare va decidir ser presidenta quan jo ja feia temps que patinava al club. Va creure que tenia hores i ganes per dedicar-s’hi.» I no les hauria pogut aprofitar millor. Monsita Casadellà va ser la fundadora de l’entitat, la persona que a finals del 1992 va impulsar la independència del que aleshores només era una secció de patinatge artístic del Club Patí Hoquei Olot. Les desavinences entre els directius de l’hoquei i els del patinatge van fer inevitable que Casadellà i la seva gent acabessin anant pel seu compte. Per a Ester Fàbrega, una qüestió de lògica: «És que són esports molt diferents. Sí que són dins de la mateixa federació i que en tots dos es patina sobre rodes, però no s’assemblen de res més. Econòmicament, les despeses que teníem els uns —que eren puntuals— i les que tenien els altres —que eren setmanals— no tenien res a veure. Nosaltres teníem moltes fitxes; ells en tenien menys…» Tal com diu Fàbrega, «la unió tenia els dies comptats» i, tal com recull la història de l’esport olotí, el trencament es va confirmar el 26 de febrer del 1993. Aquell dia es van redactar els estatuts d’una nova entitat esportiva que, quatre mesos després, es va inscriure formalment al registre de la Generalitat de Catalunya: el Club Patinatge Artístic Olot.

Feia un any que Ricard Planiol havia penjat els patins. Es va retirar com a patinador el 1992 amb una medalla de bronze mundial que arrodonia un currículum envejable en la modalitat de patinatge individual. Aquella temporada, també va ser quart d’Europa i, abans, ja havia estat subcampió continental (1989) i havia guanyat tres campionats d’Espanya —l’infantil del 1981, el de segona categoria del 1983 i el de primera del 1991—. La federació espanyola el va arribar a convocar una vintena de vegades per competir internacionalment. «El meu nom sonava a la província, perquè era l’únic patinador que hi havia. D’entrenadors tampoc no n’hi havia gaires i potser per això el CPA Olot em va venir a buscar a mi», intueix ell. La història és capriciosa i l’home que es va penjar la medalla —la primera del club?— d’haver fitxat Planiol va ser del sector de l’hoquei sobre patins. Era el 1989 i el patinatge olotí encara estava integrat al CPH Olot. «En aquella època, hi havia una comissió adjunta a la junta, formada per pares i mares, que gestionava el patinatge. A ells ja els anava bé l’entrenadora que teníem i ens vam barallar quan els vaig dir que havia fitxat en Ricard. Volien que les seves filles fessin les exhibicions individuals al festival de final de temporada i ja està, però jo veia que patinant no progressaven. Portàvem les nenes a proves i sempre suspenien», lamenta Josep Jou.

Ell, que poc abans havia plantat la llavor del patinatge artístic a la ciutat, va veure que d’allà en podien sortir fruits. Ho va tenir clar quan va triomfar la prova pilot que van fer el 1986: era un curset de patinatge de només tres mesos i ja s’hi van apuntar unes seixanta patinadores, i el setembre següent, més d’un centenar començaven la primera temporada sencera. Els números no enganyaven, i els resultats, tampoc. La llavor estava plantada, però s’havia de sembrar. «Teníem molt de planter i sempre que anava a la federació em deien que havia de canviar l’entrenadora, que no podia ser que ho féssim tan malament. Al final, els vaig demanar que em diguessin un nom i em van proposar en Ricard Planiol. “Si l’aconsegueixes convèncer, serà bo, però no et serà fàcil”, em van avisar.» Tal dit, tal fet. A Josep Jou li va costar tres viatges a Girona, a la federació, i quatre a Santa Coloma de Farners, a casa dels Planiol, per lligar la incorporació de l’entrenador que ha acabat canviant la història del club.

«La meva primera resposta va ser dir-li que no, que tenia 20 anys i encara era patinador. Ell hi va insistir molt; em va dir que només serien dos dies a la setmana, i jo li vaig acabar demanant uns dies per pensar-m’ho», explica Planiol. La proposta li va fer ballar el cap i, a poc a poc, el va anar seduint. «Per què no?», es va dir a si mateix. Al capdavall, aquella era una manera d’estrènyer encara més el seu vincle amb el patinatge sense haver de renunciar a continuar patinant. I, a la vegada, era un repte majúscul que el motivava. Arribava a un club i a un pavelló nous, que només coneixia d’haver-hi anat a fer una exhibició, i tenia molta feina per fer. Començava de zero. Als anys noranta, el patinatge s’estructurava en categories diferents de les d’ara i el CPA Olot, recorda Planiol, «només tenia nenes a la base que no anaven ni a competir a proves». «Quan vaig arribar, em van dir que els agradaria assolir alguna segona categoria B. “Ja ho veurem”, els vaig contestar. Amb el temps», diu somrient, «crec que hem aconseguit alguna cosa més…» Concretament, vuitanta-tres podis i setanta-quatre títols de grups de xou en dinou temporades (2000-2018): dotze mundials, tretze europeus, catorze estatals, disset catalans i divuit gironins. Es llegeix aviat.

Costaria trobar un club que iguali o superi aquest palmarès al segle XXI. El CPA Olot s’ha transformat en una màquina de guanyar, en un engranatge que ha funcionat a la perfecció i que sempre ha tingut Ricard Planiol com a motor imprescindible. Josep Jou el va incorporar i Monsita Casadellà el va potenciar. «Ella va tenir una visió especial en diversos aspectes. Va veure que, per avançar, ens havíem de separar de l’hoquei i va ser la primera que es va adonar que jo no podia compaginar els entrenaments de dos clubs», remarca Planiol, que, des del 1995, entrenava l’Olot i el Foment Deportiu Cassanenc a la vegada. La feina doble va durar sis anys: «La Monsita em va oferir entrenar un dia més —va passar de dos a tres—. Va forçar una mica la situació perquè em veiés obligat a deixar algun club. Va pensar que si no feia aquesta jugada, em perdria.» I tenia raó: «A mi Olot em quedava a la quinta punyeta i Cassà ho tenia relativament a la vora.» Havia de fer una seixantena de quilòmetres cada vegada que venia de la Selva a entrenar a la capital de la Garrotxa i no amaga que començava a estar saturat, perquè als matins també treballava en una impremta.

«Quan va néixer la meva primera filla, vaig deixar el Cassà, i quan va néixer la segona, vaig deixar la impremta. Llavors ja vaig dir que no en podia tenir cap més perquè si no hauria hagut de deixar l’Olot!» I això sí que no. El CPA Olot l’havia acompanyat en la incursió a la dimensió desconeguda dels grups de xou i per a ell era sagrat que els camins no es podien separar. «La meva mare va veure clar que el club havia d’anar cap aquí, cap a potenciar el xou. Veia que en Ricard es desvivia per això i hi va apostar molt fort», recorda Ester Fàbrega. Aquella primera junta de Monsita Casadellà el va deixar treballar i experimentar, sense retrets ni pressions, tot i saber que Planiol anava contra corrent del que tothom feia. Miquel Casas ho recorda perfectament: «En Ricard només podia venir a les tardes i, en comptes de centrar-se a fer un entrenament fort a una o dues patinadores, es va dedicar als balls de festival. Érem l’únic club que els donava tanta importància i així vam aconseguir tenir un munt de noies que els altres no tenien. Fixeu-vos que mai no hem creat una gran patinadora individual, però va ser la manera de fer un grup gran de xou.»

El temps, que té la potestat de posar les coses al seu lloc, ha premiat la iniciativa del CPA Olot i ha repartit adjectius als seus protagonistes: decidit i decisiu a Josep Jou, pioner a Ricard Planiol i estratega a Monsita Casadellà. «Allò que va començar sent un festival de patinatge una mica seriós ha acabat sent una competició coneguda internacionalment i mediàticament», celebra Fàbrega. L’actual entrenadora la va veure néixer a casa: «La meva mare acollia en Ricard quan els divendres pujava a Olot a entrenar i s’havia de quedar per a l’endemà. Van ser molts moments de parlar, de crear… Algun cop ens havíem fet mal de provar coses i tot! Però que, al cap d’uns anys, arribaríem a aquest nivell no ens ho podíem imaginar i sap greu que la meva mare no ho hagi pogut veure. Hem de pensar que ho vivim nosaltres per a ella. De fet, potser m’hi he implicat tant per això, perquè sé que a ella li hauria agradat que ho fes.» Quan Casadellà va morir, Ester Fàbrega es va preguntar què valia més la pena: «trencar amb tot o continuar i viure sempre amb el record?». Va deixar de treballar, però el patinatge no el va abandonar mai: «Em va ajudar a tirar endavant en un moment en què tenia angoixa i estava molt nerviosa. Els últims cinc mesos de la malaltia vaig ser la seva infermera i em vaig desgastar molt.»

Al pavelló, tothom va patir el seu final. «Recordo que la Monsita va veure Arrels en un entrenament. El va veure començar, però no el va veure acabar», lamenta Planiol. Es va perdre l’èxtasi del mundial de l’Argentina i la van trobar tant a faltar que, ben pensat, a ningú no li pot estranyar que aquell dia a l’aeroport de Buenos Aires el club es comencés a enlairar. Volia tornar al seu costat. I ara, setze anys després, el cel continua sent seu.


T’ha agradat? Vols llegir els altres capítols i poder mirar les fotos del llibre? Clica aquí per comprar-lo.